Paràmetres mecànics
Els paràmetres mecàniques són els responsables de que els esquís es comportin com un tot. És difícil, i per tant inútil, percebre les característiques mecàniques dels esquís tocant-los sinó ets un professional (un veritable skiman). Només a títol informatiu, per saber realment si un esquí es dur o tou, rígid o flexible, cal analitzar les normes DIN ISO. Aquestes són un sistema de mesura unificat per tots els paràmetres mecànics. És el “mètode científic” o de laboratori que permet avaluar les característiques reals dels esquís millorant la homogeneïtat del producte. Per exemple: “norma DIN ISO 5902 per la mesura de la flexibilitat” o “norma DIN ISO 6267 per la distribució de la pressió en l’esquí”.
La flexió de l’esquí : està relacionada amb la resposta elàstica i el repartiment de pressió sobre l’esquí. La flexibilitat pot variar al llarg de l’esquí. Aquest pot ser més o menys flexible en la part davantera, en la darrera o en tota la seva longitud, inclús pot variar progressivament d’espàtula a cua. Hem de tenir present que a menor temperatura augmenta la rigidesa. A 20ºC sota cero, la duresa pot augmentar un 10% respecte a temperatures de 20ºC. Un esquí flexible, sobretot a nivell d’espàtula, facilita l’entrada al viratge.
La resposta elàstica: és la capacitat de retornar a la posició natural en el moment que, de sobta, es deixa de fer pressió màxima sobre el patí. La reacció pot ser més o menys ràpida i amb més o menys força. Una resposta ràpida i forta, un esquí reactiu, implica preparació tècnica i física. L’apreciació d’aquest paràmetre permet avaluar el comportament del l’esquí a la sortida del viratge, la transició d’un viratge a l’altre. Els esquís de competició es caracteritzen per tenir una resposta elàstica viva .
Rigidesa de torsió: és la resistència de l’espàtula i cua a les deformacions de torsió durant els viratges amb els esquis recolzats sobre els cantells.
Rigidesa lateral: es combina amb la resistència de torsió. És la capacitat de l’esquí per deformar-se lateralment durant el viratge per la pressió de torsió. Una falta de rigidesa lateral té un resultat molt negatiu en el rendiment de l’esquí . La deformació varia la línia de cotes. En el centre de rotació el desplaçament pot anar de 3 a 5mm i en alguns casos es pot desplaçar fins a 10mm. Aquest paràmetre és combina amb la resistència a la torsió per obtenir un comportament mecànic global de l’esquí sobre la neu. Una major rigidesa en torsió i en deformació lateral millora el rendiment en neus dures i situacions extremes però exigeix més nivell tècnic.
Distribució de masses. En funció de la càrrega que exerceix l’esquiador en el patí i de l’estructura de l’esquí, la pressió que es genera es distribueix al llarg de l’esquí. El repartiment de la pressió produïda per l’esquiador sobre els cantells depèn de la combinació de la rigidesa en torsió i de la resistència a la flexió. Tot plegat determina les propietats de conducció. Els esquís de gama baixa concentren la pressió bàsicament en la zona del patí. En els de competició la pressió es distribueix de forma més uniforme sobre tota la longitud de l’esquí.
L’alçada del pont contribueix en la distribució del pes en l’eix longitudinal de l’esquí provocant un aprofitament màxim de la geometria . L’esquí treballa en tota la longitud de sola/cantell (10) optimitzant el contacte en la neu. El pes i la potència de l’esquiador condicionen la deformació del pont i la distribució de les pressions.
Capacitat d’adaptació al terreny:
La capacitat d’adaptació definirà el comportament en funció del terreny i la neu. Cal matisar el mite “un esquí dur es comportarà millor en neus dures i un esquí tou ho farà en neus toves”. Un esquí tou a la flexió amb una bona rigidesa a la torsió i amb poca deformació lateral, es comportarà molt millor sobre neus dures que un esquí molt dur en flexió i de resposta elàstica viva però amb poca rigidesa en torsió. Un esquí tou en flexió s’adaptarà millor al terreny i a condicions de neu dura. La facilitat de configurar-se amb el terreny permet un treball en tota la longitud de cantell. En condicions de neu tova, pols premsada o primavera, un esquí dur en flexió s’adaptarà millor, és la neu qui es ”deforma” oferint poca resistència.
Dissenyar els mecanismes i criteris per suportar les forces de cisallament és un dels reptes en la fabricació d’esquís per mantenir les característiques i prestacions en el temps.
Tots els factors abans anomenats actuen en combinació i, juntament amb factors ambientals com la temperatura i els percentatges d’humitat, són els responsables del comportament mecànic. L’Esquí és un sistema complex sotmès a un gran esforç mecànic i per tant a poder patir fatiga dels seus components. És important conèixer i analitzar les deformacions que es produeixen durant l’ús com a conseqüència de les forces de cisallament. Per exemple, al produir pressió la part superior de l’esquí (on estan muntades les fixacions) té tendència a comprimir-se, està sotmès a forces de compressió, mentre que la part inferior (la de la sola) tendeix a estirar-se al produir-se un treball en tracció. Els esquís estan conformats i fabricats amb materials, sobretot a nivell del nucli, per suportar de forma reversible les forces de cisallament i així allarga la seva vida útil.
MOISES COSTA amb la col·laboració de QUIM FRIGOLA.