Geometria dels esquís: Actualment la geometria dels esquís és un factor tant important com ho són els paràmetres mecànics els quals definirem en successius articles. En aquest ens centrarem en els aspectes geomètrics dels esquís. Amb l’anàlisi de les formes es pot inferir el comportament dels esquís. 
El perfil lateral de l’esquí és la línia de cotes (en el dibuix 1). Es suposa que l’arc interior de la línia de cotes està circumscrit a un cercle que determina el radi de viratge/gir quan en realitat no és així. El radi de gir és una dada geomètrica obtinguda d’una formula matemàtica sense massa interès, un argument comercial. Els fabricants tenen poques opcions per aplegar en una única dada a quin tipus de corba s’adaptaran uns determinats esquís.
El radi de gir és un càlcul “en repòs” segons dades estàtiques. El comportament real d’uns esquís sobre la neu és que el radi de viratge variï en funció de les forces que apliqui l’esquiador i de com estan construïts. Per tant, quan s’esquia i actuen els paràmetres mecàniques sobre la línea de cotes aquesta es deforma i es modifica dinàmicament el radi de gir. 
Sí els esquís fossin arcs de cercle serien poc precisos i amb tendència a girar massa, poc adaptables a diferents tipus de corba. Actualment els esquís es dissenyen a partir de línies de cotes cicloïdals o el·líptiques. Els esquís amb línia de cotes
el·líptica o cicloïdal s’ha adapten a infinitat de corbes en funció de la pressió que es faci sobre ells.
Cicloide: és una corba que descriu un punt d’un cercle que gira i roda sense lliscar sobre una línia recta.
Un altre aspecte que cal tenir present i que allunya la línia de cotes d’un arc de cercle perfecte, és que totes les mides d’un determinat model tenen les mateixes cotes però augmenta el radi de gir al augmentar la longitud.
Zona repetitiva (5): és la longitud en la qual es repeteix l’amplada mínima del esquí (6) en la seva línia de cotes. Un factor més que altera el radi de gir.
En el cas de que hi hagués un únic punt estret, l’esquí es comportaria de forma molt inestable però alhora seria més fàcil de fer girar; obligaria a l’esquiador a ser molt precís en la gestió de l’equilibri antero-posterior, es a dir, la centralitat. Si a sobre una mateixa geometria s’hi insereix una repetició del punt més estret, que va de 6cm per esquís d’eslàlom fins a 40cm en el cas d’esquís de freeride, es dona més estabilitat. El tram repetitiu permet rectificar petits errors tècnics i és més fàcil mantenir-se centrat.
Angle de convergència (7): definit per la perpendicular del punt més ample de l’espàtula i el cantell de l’esquí en l’espàtula. Condiciona la fase d’inici del viratge. Com més accentuat sigui l’angle de convergència, més ràpida serà l’entrada de l’esquí a la corba.
Angle de divergència (8): definit per la perpendicular del punt més ample de la cua i el cantell de l’esquí en la cua. Fa que l’esquí es mantingui en la línia de corba correcte amb el mínim derrapatge. Si és molt marcat l’esquí es comporta amb lentitud amb tendència a mantenir-se girant. Un angle de divergència poc marcat facilita el derrapatge i la velocitat. 
Pot passar que dos esquís amb cotes diferents tinguin el mateix radi de gir, i per tant, angles de convergència i divergència també diferents i amb comportament diferent tant en l’entrada com en la sortida del viratge. Per exemple, dos esquis de slalom de 165, un amb dimensions de 125-70-110 y un altre amb dimensions de 130-65-105, tenen el mateix radi de gir calculat.
Altres paràmetres geomètrics són l’alçada i el perfil de l’espàtula. Esquís d’eslàlom s’eleven 50mm de la neu , els de descens no ho fan més de 35mm i els de freeride ho poden fer uns 80mm. La tendència actual és dissenyar espàtules més amples i arrodonides. Cal tenir present que el procés de disseny de la curvatura d’elevació de l’espàtula i el seu perfil és un treball complex i sofisticat.
El patí (5) és la part central de l’esquí. A partir d’aquest es transmet la força a la sola i en funció de les seves dimensions condicionarà el comportament dels esquís sobre la neu. Consta de la ja anomenada longitud repetitiva, l’amplada (6) i el pont (l’alçada en la part central de l’arc que dibuixa l’esquí a partir dels dos punts de contacte en l’espàtula i la cua amb l’esquí “en repòs”). Una amplada estreta fa més ràpid el canvi de cantells però disminueix la sustentació, sobretot en neus fondes. El moment d’inèrcia és el temps necessari per canviar de cantells.
En la zona repetitiva cal identificar el centre de gravetat i el centre de rotació (4), punts determinats en la geometria dels esquís. El centre de gravetat és el punt d’equilibri en funció de las distribució del pes del esquí en tota la seva longitud. Coincideix a on es col·loca la puntera de la bota. El centre de rotació es localitza en el centre de la zona repetitiva del patí. Hauria de coincidir amb el centre de la bota. És el punt de màxima separació de l’arc respecte al pla horitzontal amb l’esquí sense pes. Un esquiador amb nivell tècnic elevat inicia els viratges pressionant sobre el centre de gravetat (de l’esquí que es convertirà en exterior). El punt de màxima pressió es va desplaçant cap el centre de rotació a mesura que evoluciona el viratge . Avançar el centre de rotació facilita iniciar el viratge.
El pont: els materials actuals permet fabricar esquís amb una estructura més rígida i per tant patins d’alçada menor, cosa que provoca una reacció de l’esquí més natural i uniforme. Amb la pressió suficient i les soles dels esquís confrontades el pont desapareix; les soles han de mantenir el contacte en tota la seva longitud.
Altres càlculs que es poden fer a partir de la geometria són la distribució de pes per cm2 en la superfície de la sola, la superfície de lliscament i la carga de pes que suportaran els esquís.
Agraïm la col·laboració de QIM FRIGOLA
MOISES COSTA
